Arxiu d'etiquetes: Sostenibilitat

Temps de flors d’alls silvestres

anomenat porro de bosc, en llatí Allium ampeloprasum.  Introduïts    a l’hort gràcies a alguns bulbs collits a la natura, sense abusar.
Els fem a la brasa, pelats, i amanits amb una vinagreta,                                són deliciosos.                                                                                                                         Amb les flors preparo oli aromàtic o una salsa amb fruits secs.

   

 

Plantatge cornut

…. cervina o cosconia de frare són alguns dels noms populars d’aquesta planta que ara gaudeix d’una forma estrellada. Plantago coronopus.
Creix en terres sorrenques, humides, salines, de terra baixa, sobretot del litoral. Utilitzada tradicionalment per les virtuts diürètiques de les fulles en infusió i cicatritzant amb el suc de la planta. L’arrel dessecada, macerada en vi i beguda, era un remei emprat contra el mossec d’escurçó. Quer ja es referia al seu cultiu als horts de verdures comestibles apreciades les fulles tendres afegides a l’amanida. De fet, també es pot menjar cuita, tant les fulles com l’arrel. Molt interessant el sabor saladet i la textura.
En podeu fer salses, o escaldades combinen amb pasta, arròs o llegums. Podeu fer croquetes, coques, crema, crep, tempura,… Compte amb la recol·lecció, ja sabeu, amb prudència.

Temps d’oli d’oliva aromàtic amb les flors de l’alfàbrega

Una delicia que combina amb tot!
L’alfàbrega és una herba anual, que li cal sol i reg. Hem menjat les fulles tot l’estiu, però ara que floreix, cal treure-les, per que continuï fent fulles. Aquestes flors macerades en oli li donen aroma el primer dia. Aquest oli es pot afegir a una amanida, verdura, llegums, …, i les flors, si heu de fregir un ou o cigrons, queden cruixents, o es poden menjar en una truita. Cal deixar que alguna flor faci llavors i en tindreu per plantar l’any vinent.

fitomon-oli-alfabrega-blog

La flor de l’àrnica

La flor de l’àrnica (Arnica montana L.) creix silvestre en zones d’alta muntanya de Catalunya. El seu estat de conservació es considerat com ‘desfavorable’, doncs s’ha produït una disminució de les poblacions silvestres principalment per causa de males pràctiques en la recol•lecció. Tot i això, collir-la no està prohibit excepte en Parcs Nacionals i determinades zones protegides. Això no vol dir que calgui conèixer el seu estat de conservació i prendre les mesures necessàries per a la seva gestió.

El mercat de l’Àrnica està proveït majoritàriament de plantes cultivades a diferents indrets d’Europa. A mes, el comerç internacional està controlat pel CITES, doncs està inclosa a l’annex D.

Però què passa amb l’aprofitament tradicional local d’autoconsum de plantes silvestres?

Doncs ha de seguir unes bones pràctiques sostenibles de recol•lecció. En el cas de l’àrnica es recomana tenir molt clar les zones de recol•lecció permeses i favorables, es realitza els mesos de juny, juliol i agost de les flors abans d’obrir, calen tisores i cistell, i, segons la bibliografia i estudis consultats, el percentatge de flors NO recollides i respectades ha d’oscil•lar entre el 30 i el 50%. Cal recollir amb mesura, seny i sense rauxa, just el necessari.

Considerada una “herba de cop”, és una planta medicinal reconeguda per les seves propietats antiinflamatòries en aplicació externa. Els preparats mes comuns són per us intern en homeopatia i us extern la tintura alcohòlica en forma de fregues per cops i torçades. Tintura (1:10, o 1:5) de flors Arnica montana amb Alcohol 70% o 60%. Es a dir, cal afegir flors al 10-20% i macerar 45 dies.

Tal vegada, se’n diu “àrnica” a altres espècies que realment no ho són. Així doncs trobem “falses àrniques” de la mateixa família de les compostes com son la Inula montana, Pallenis spinosa, Pulicara dysenterica o Inula viscosa, entre d’altres, que es consideren localment amb la mateixa virtut terapèutica. A mes, se’n troben d’altres plantes de les quals també se’n fan preparats pels cops: Hypericum perforatum, Lavandula angustifolia, Medicago sativa, Rosmarinus officinalis i Verbena officinalis.

10-1 10-2 10-3 10-4 10-5

És moment de preparar oli aromatitzat de Porro de bosc

……. anomenat popularment també Porradell (Allium ampeloprasum L., Família: Liliàcies). En castellà s’anomena Puerro silvestre, Puerro agreste, o Puerro de viña.

Gaudeix de una distribució geogràfica de caire Mediterrani i a Catalunya el trobem a la vora de camps, erms, camins i horts a una amplia franja des del el mar fins a Olot, Manresa, Balaguer, Fraga o Gandesa i no creix al Pirineu. De una mida considerable, doncs pot arribar amb primaveres plujoses a fer-se de l’alçada d’una persona, floreix al juny i juliol. El bulb fa olor a all i es pot utilitzar però en arrencar el bulb ens quedem sense planta de manera que emprar les flors assegura la seva continuïtat. Les flors no son tant tendres con les de l’all rosa però es pot preparar amb elles rostits, fer-ne una truita o aromatitzar un oli.

Recordeu de recollir amb seny i sense rauxa

para blog2 copia

 

Temps de Cireres! Amaga el Cirerer! Prunus avium (L.) L.

cireres

Si comences a menjar-ne… ja no pots parar. Dolces, carnoses, sucoses i precioses, un plaer de mastegar!

Del cirerer es fan servir els fruits, les fulles i la resina. Dels fruits se n’aprofita tot: la polpa com aliment, el pinyol per a fer coixins tèrmics i el peduncle com medicinal.

Com aliment es mengen com a fruita de temporada, se’n fan coques (com les que trobareu a Reus), melmelades, gelees, almívar, vinagre o macerades en alcohol o vi. Aquestes receptes les tindreu al llibre que estem coent a foc lent amb la Maria de Al pot petit hi ha…

La bibliografia consultada que fa referència als usos medicinals tradicionals relacionen la fulla i el peduncle del fruit de cirerer, tot fent-ne infusions, per ajudar a eliminar orina i en problemes hepàtics, per afeccions reumàtiques i gota, així com per grip i refredats. Fins i tot la resina, tal com diu la Caterina Solé al llibre “Fruits silvestres del Pirineu”, antigament es xuclava com un caramel pels refredats. I l’Antoni Argelet a les “Plantes Medicinals del Pallars” en fa referència a les fulles en fregues de la decocció per contusions i dislocacions barrejada amb flors de saüc, farigola i un xic de sal. Aquesta fulla també es feia servir per cremades i per a desinfectar ferides.

Originari de la zona que queda entre el mar Negre i el mar Caspi, la seva distribució actual és Eurosiberiana. Tot i ser un cultiu freqüent se’n troben exemplars silvestres a Catalunya als boscos caducifolis humits i zones muntanyoses plujoses, a la vora dels rius, de 100 a 1700 metres d’altitud. A Espanya, es troba al nord, des de Portugal fins als Pirineus. És un dels fruiters que tolera millor l’hivern i necessita moltes hores de fred per a una correcta floració. Normalment li calen unes 1000 hores de fred, per això acostuma a florir tard, un cop passades les darreres gelades primaverals.

El Cirerer, de la família de les Rosàcies, és un arbre que perd les fulles a l’ hivern. D’una altura de 10 metres , però amb exemplars vells de fins a 20 metres, disposa d’una escorça brillant que es desprèn en làmines de textura semblant a un full de paper. Les fulles son grans amb dents irregulars, i flors blanques i flairoses, amb 5 pètals de 9-15 mm.

El cirerer és un dels fruiters típics de les hortes de les nostres terres ocupant un lloc privilegiat, ja que els seus fruits són apreciats per nens i adults. Existeixen moltes varietats de cireres, l’ideal és intentar recuperar alguna de les varietats antigues en desús ja que la seva adaptabilitat al terreny és més gran i tot que solen tenir menys producció la qualitat dels seus fruits ens recompensa amb escreix. És dels arbres més tardans a florir i més ràpids en fructificar.

Tal com esmento al llibre “El Huerto” i “El Bosque” de Larousse, és un arbre poc exigent en nitrogen, s’adapten amb facilitat a qualsevol tipus de sòl però prefereix els sòls lleugers i lleugerament calcaris, tot i que si tenim un sòl molt pesat i massa alcalí podem tenir problemes de clorosi fèrrica.

Depenent del port de la varietat que hem escollit, plantarem els arbrets ja empeltats a una distància de entre 6 i 12 metres. Un cop plantats, els regarem abundantment per ajudar a un bon arrelament. Durant el temps d’adaptació i arrelat és bo fer regs constants per facilitar un creixement sa i constant. Un cop el cirerer està arrelat no necessita reg, tot i que sempre dependrà de les nostres condicions climàtiques i de la varietat que hem decidit plantar. Si la nostra pluviometria anual és escassa, haurem d’estar a punt per regar més sovint o escollir varietats adaptades al secà.

Durant els primers anys de cultiu podem encoixinar amb palla els peus dels arbres, així conservarem la humitat del sòl i els protegirem d’herbes competitives. Un cop l’arbre ja té un bon port és millor deixar-los amb el sòl al descobert.

Això si! Són sensibles als canvis climàtics bruscos, de manera que escollirem per a ells un lloc ben protegit, ja sigui en pendents, fons de valls o a prop de parets. No suporten les gelades tardanes i els corrents de vent directes.

Compte!! Ho se per experiència! És un arbre molt sensible a la poda, ja que les cireres neixen en els brots joves que s’estiren cada any. Només tallarem els brots i branques seques o danyades just després de la fructificació i abans de la caiguda de les fulles, a l’estiu, que és quan l’arbre accepta més els possibles talls o ferides. No el toqueu durant l’ hivern. Hem de tenir cura ja que és un arbre molt sensible a les ferides per poda i se’ns pot infectar ràpidament i assecar branques senceres. És bo disposar de pasta cicatritzant i untar les ferides just després del tall.

Els cirerers de vegades poden presentar problemes de pol·linització i aquesta funció la realitzen les abelles, pel que és necessari mantenir una bona biodiversitat en el nostre hort. Acompanyar-lo de tota una colla de plantes aromàtiques ens ajudarà.

Un dels problemes habituals en el cultiu dels cirerers, són els ocells, ja que solen ser més ràpids que nosaltres a detectar la maduresa del fruit i en pocs dies ens deixaran sense cireres, fins i tot quan encara estan verdes. Si els arbres encara són petits els podem cobrir amb una tela de malla per evitar l’atac. Si són ja arbres adults que acostumen a tenir un port molt alt i extens, una solució factible és compartir, ja que els ocells acostumen a menjar-se els fruits de les branques altes i nosaltres ens quedem amb les branques baixes, així hi ha per a tots!

Un altre problema important i molt perjudicial és la gomosi, que és la secreció de resina per l’escorça de l’arbre. Això es deu normalment a l’asfíxia radicular per entollament o per la presència d’un fong per aquestes mateixes causes. En aquest cas procedirem a ventilar el sòl amb una bona escarda i si el problema persisteix tallarem les branques que s’assequin i les untarem amb pasta cicatritzant i fungicida per evitar l’extensió de la malaltia. Si tot i així, persisteix, només tindrem l’opció de tractar l’arbre amb algun fungicida i mantenir el sòl ben airejat. La gomosi és una malaltia de difícil tractament i pot assecar tot l’arbre en poc temps.

Per evitar atacs de pugons hem de mantenir el sòl ventilat i airejat i no tenir excés de nitrogen. Els ruixats preventius amb purí d’ortiga i/o all donaran vitalitat i força a l’arbre per ser resistent a possibles atacs.

Recol·lecció: Les cireres no maduren fora de l’arbre. Així doncs haurem d’estar prou atents per recollir-les en el seu punt òptim i ser prou audaços per avançar-nos als ocells .
La seva maduració és de les més ràpides, ja que les cireres estan a punt d’assaborir en només 100 dies després de la floració.

Prunus avium (L.) L. 4

Ja tenim aquí l’all rosa! Aquest any s’ha fet esperar i ha florit una mica mes tard.

Anomenat també All de bruixa, en castellà  Ajo rosado, de bruja, o de culebra, i en llatí  Allium roseum L.  de la família de les Liliàcies. Fa de 20 a 80 cm d’alçada depenent de les pluges de primavera. De caire Mediterrani, viu en marges, talussos, i vores de camps i camins. Recollim les flors però Compte ! , cal deixar flors a cada planta. Amb elles es pot fer un macerat amb oli d’oliva per afegir a quasevol plat que desitgem un aroma lleuger de all. Es pot fer una truita, o afegir pel damunt d’un ou fregit. Afegides a un plat de pasta, amanides o verdura. Una delícia és arrebosat.

all rosa blog